... I el vaig veure marxar amb el somriure cosit en el futur i se'm va arrugar el cor i dels meus ulls van ploure tendreses i soledats. Ningú entenia la meva pena, aquesta tristesa egoista que sagna quan veus que un fill camina sense les teves crosses, se'n va del claustre matern a teixir la seva vida, a volar lliure qual gavina. És l'hora.
Llavors vaig comprendre que era un home, que aquell nen que gronxava en els meus braços ja no era ... Vaig mirar al cel esperant que la tempesta passés, que les meves paraules no delatessin que la vida passa encara que tu no vulguis, i tant de bo! la llum em fes entendre que jo havia sembrat i ja podia descansar a la vora del camp a veure créixer els camps de blat, a respirar el seu aroma.
En silenci vaig recollir el passat, el vaig embolicar en paper de seda i el vaig guardar.
No hay comentarios:
Publicar un comentario